França – Alemanya, 2007

Ja fa fred, la gent es recull als seus caus i, abans d’arribar al frenesí nadalenc, aquest cop farem una mirada uns quants mesos enrere per fixar-nos en una pel·lícula que passà per les nostres sales sense fer gaire escàndol tot i estar parlant de l’última obra del veteraníssim director francès Claude Chabrol. Dividida en dos és com trobem Gabrielle, la nostra protagonista, magistralment interpretada per la jove Sagnier, una dels joves talents del cinema francès; després de conèixer i enamorar-se del madur i reputat escriptor Charles Saint-Denis i l’excèntric jove solter milionari Paul Gaudane. Chabrol aprofita la trama per indagar en les relacions d’amor i poder, tan estúpidament lligades entre si, i per seguir l’evolució emocional de Gabrielle i el seu despertar de la innocència de creure en un amor pur. Ens trobem davant d’una pel·lícula senzilla, de les que podríem anomenar d’autor i d’un dels grans mestres del clàssic cinema francès. El film no fa gala de cap mena de pretensió visual, només treballa per la història i el que aquesta desencadena. Rodada en un to pausat i tranquil, és un tipus de pel·lícula que cada cop va perdent més terreny a les sales comercials, i tot i que els efectes especials de llumetes i colors estan molt bé, no està de més aturar-se i reposar, que la vida real no és tan trepidant i que al pot petit hi ha la bona confitura. Laura Vidal

El Taekwondo

Jordi Oliver Viñals és un taekwondista exemplar. Des dels vuit anys, en Jordi dedica el seu temps lliure al Taekwondo i a d’altres arts marcials més complexes que ha anat desenvolupant durant el pas dels anys. En Jordi es va iniciar en aquest esport “perquè volia aprendre les tècniques d’un art marcial i els meus pares van decidir que aquest era el més adient per a un jove de vuit anys com jo”. Nascut el 7 de febrer de 1991, en Jordi es va aficionar a les arts marcials fruit dels seus ídols, “veure en Mohamed Ali lluitar com un campió i en Bruce Lee saltar i lluitar de la manera que ho feia en les seves pel·lícules, la manera de escapar-se dels seus adversaris, era impressionant!”.

En l’actualitat, el Jordi Oliver està entrenant-se fort per arribar a ser el cinturó negre que desitja obtenir dintre de poc. El seu mestre, el Luis Ligero Gordon, amb 45 anys d’edat va començar a practicar el Taekwondo a la mateixa edat que en Jordi, és un dels taekwondistes més exemplars de Manresa. Tot i que és de Badia del Vallès, actualment resideix a Manresa i es dedica a ensenyar als més petits. En Jordi, també està començant a fer classes als més petits, segons que coincideixen a dir tècnic i lluitador, “els ensenyem, no solament les tècniques marcials sinó que també ens basem principalment a ensenyar a respectar a tothom, la companyonia tant entre ells com amb els adversaris i la disciplina en el gimnàs i en la resta de facetes de la vida”. En Jordi i en Luís comparteixen la mateixa opinió sobre la definició exacte del Taekwondo: “És un esport molt complet, en el qual es treballen tot tipus d’aspectes físics com per exemple la resistència, ja que en guanyes moltíssima. D’altres com la força que naturalment es treballa amb molta eficàcia”. De fet, els aspectes en els quals destaca en Jordi Oliver són els ja esmentats i sumant-hi la rapidesa en les seves accions i l’elasticitat que pot dur a terme mentre es dedica a competir. Fruit d’aquestes habilitats, en Jordi ha aconseguit diferents trofeus en competició. Una de les competicions més destacades en les quals s’ha emportat un trofeu important és un campionat a Reus en el 2002, i un altre en 2003 on va ser primer i tercer. A més a més, en Jordi ha participat en molts altres tornejos en els quals ha quedat en molt bones posicions.

En Jordi Oliver recalca la importància d’esports com el Taekwondo per fer amistats, “des del moment en què em vaig iniciar en aquest esport i fins avui, puc estar molt content d’haver conegut a molta gent i haver fet molts amics amb els quals avui dia compartim moltes coses bones”. D’altra banda, el jove Oliver, practica altres arts marcials en les quals es va iniciant amb el temps com per exemple, el King Boxing, que va començar a entrenar ara fa dos anys.

En un futur més llunyà, el Jordi desitjaria continuar amb el gimnàs o muntar-ne un de propi ja que “seria una bona manera de treballar i divertir-se a la vegada”.

Amsterdam Llibres, 2008

Publicada al Japó ara fa 14 anys, però traduïda al català aquest 2008, a Pírcing, Ryu Murakami ens presenta uns història inquientan i duríssima al mateix temps que té una gran tendresa. El Masayuki Kawashima, que amaga una tèrbola i traumititzada infantesa, és un brillant dissenyador gràfic i viu al Japó amb la seva dona i la seva petita filla, de manera que ho té tot per ser feliç. Preò resulta que quan la veu al a dins del bressol té unes ganes terribles de clavar-hi un punxó de gel. Però per superar-ho decideix clavar-li a algú altre. Mentre ens explica com se les enginya i tot el què fa per aconseguir-ho, aquesta novel·la, que té un estil fresc, àgil i ràpid, enganxa de seguida i després de passar una pàgina tens necessitat de veure amb què sorprendrà la següent. De fet, pàgina rere pàgina la novel·la no deixa de sorprendre, superant així els fets menys sorprenents i que ja es donarien per fets.

Roger Junyent (www.rogerjunyent.blogspot.com)

Aproximadament un mes després del retorn de la Lliga de Futbol, ja es tradició que es llenci al mercat una nova entrega de Pro Evolution Soccer, el popular simulador de Konami. Pro Evolution Soccer 2009 millora notablement l’anterior edició, molt criticada arran dels seus múltiples errors tècnics i la deixadesa en general amb la que es va presentar un producte, que, això si, va vendre milions d’exemplars.

Gràficament, Konami presenta un acabat molt més adient per a la nova generació de consoles. Sense ser cap meravella, assignatures pendents com les textures de la gespa o la representació d’alguns estadis s’han millorat.

A on Pro Evolution suma punts és en el control. El simulador recupera la seva essència: divertir a base de realisme i simulació, una combinació difícil de fer funcionar amb èxit. L’absència de llicències importants n’és el punt negre. Una llàstima per un títol que torna a ser interessant, però que hauria pogut ser excel•lent.

Oriol Miró (www.oriolmiro.com)

ROGER JUNYENT

El continent sud-americà ha invertit la tendència en els últims anys i actualment tan sols Colòmbia i el Perú es mostren obertament a favor de les polítiques nord-americanes d’intervenció al continent. La importància de Colòmbia queda reflectida en les tres bases militars nord-americanes construïdes fins ara i en el projecte de traspassar la base de Manta (Equador) a la Guajira, en la intervenció dels Estats Units en el conflicte interior que viu Colòmbia a través del Pla Colòmbia i del Pla Patriota i en les relacions binacionals entre Veneçuela i Colòmbia, frontera amb més de 2.000 quilometres i que presenta sovint tensions per les crisis diplomàtiques entre els dos països.

Xavi López

El conflicte intern colombià es va agreujar als anys vuitanta amb la normalització dels grups paramilitars. Aquests grups d’autodefensa, creats per terratinents i grans latifundistes per defensar-se dels atacs de les guerrilles, es van estendre per tot el país amb la formació de les AUC (Autodefenses Unides de Colòmbia). L’aliança de l’estat amb els paramilitars i la despesa militar dels Estats Units a la zona a través del Pla Colòmbia i del Pla Patriota ha suposat l’aïllament dels grups guerrillers a les zones muntanyoses i selvàtiques però ha comportat també assassinats selectius, desplaçats i violacions dels drets humans.

Les fumigacions aèries perjudiquen l’agricultura i provoquen la mort d’animals i conreus. A les zones urbanes, la situació ha empitjorat des del passat 6 de març -dia en què es van fer diverses marxes en contra del paramilitarisme-, ja que més de 20 dels  organitzadors han estat assassinats arreu del país. Els assassinats solen seguir un mateix patró: amenaces prèvies, seguiments, militància política de les víctimes… Yuri Neira, pare del jove Nicolás Neira assassinat l’1 de maig del 2005 a l’edat dels 15 anys per l’ESMAD (Escuadrón Movil Antidisturbios) de la policia nacional, comentava que la vigília de la manifestació passada del dia del treballador va rebre una trucada al mòbil on se li deia «que si assitia a la marxa de Bogotà, passava a ser objectiu militar».

És comú que les víctimes hagin rebut trucades o hagin vist cartells amenaçadors pels carrers signats pels Àguiles Negres, el nou grup paramilitar emergent, format per desmobilitzats de les AUC. Aquests desmobilitzats van poder evitar la presó pels seus crims emparant-se en la llei de Justícia i Pau, aprovada pel Congrés colombià i que segons un informe de l’oficina de Colòmbia de l’alt comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans «no aconsegueix reunir els elements essencials aconsellables per establir una justícia transicional que, amb l’objectiu de ser un instrument de pau sostenible, formi incentius i ofereixi beneficis perquè els grups armats il·legals es desmobilitzin i cessin les seves hostilitats, al mateix temps que es garanteixi adequadament els drets de les víctimes a la veritat, a la justícia i a la reparació. La llei ofereix beneficis judicials molt generosos, com la forta reducció de les penes de privació de llibertat i amples possibilitats de llibertat condicional, a aquells que hagin comès greus crims, sense una contribució efectiva a l’aclariment de la veritat i a la reparació». I més endavant afegeix: «En considerar el paramilitarisme com un delicte polític permet donar impunitat a les persones, incloent-hi eventualment funcionaris o treballadors públics que hagin participat o assistit a la conformació de grups paramilitars o en les seves activitats il·legals. Segons la Constitució, els delictes polítics poder ser objecte d’amnisties i indults, mesures que condueixen al seu oblit o al seu perdó. (Article 72)».

Extradicions

En aquest context s’entenen les extradicions de 15 dirigents paramilitars que hi va haver cap als Estats Units el passat maig acusats de narcotràfic, però responsables de crims contra la humanitat. Movice (Moviment de Víctimes dels Crims d’Estat) s’ha manifestat en diverses ocasions en contra de les extradicions, ja que entenen que «se’n van (amb les extradicions) els principals testimonis de la parapolítica, connexió de l’estat amb les esferes paramilitars. D’aquesta manera es silencien les implicacions». Assenyala Movice, en un document fet públic el passat més de juny, que en les dues últimes dècades aquests 15 paramilitars han dirigit més de 3.500 assassinats massius.

Iván Cepeda, portaveu de Movice i fill del senador Manuel Cepeda, assassinat el 1994 per les AUC en col·laboració amb l’exèrcit colombià, assenyala en una carta dirigida al fiscal general dels Estats Units, Michael Muckasey, que «els paramilitars han actuat al servei dels polítics, terratinents i militars d’alt rang. Fins i tot van cometre violacions de drets humans aliats amb multinacionals com Chiquita Brands, tal i com ha estat provat judicialment». Nou directius de la multinacional van realitzar durant anys pagaments a les estructures paramilitars participant en la logística per importar les armes que aquests grups utilitzarien per massacrar, torturar, fer desaparèixer o desplaçar milers de camperols de la regió d’Urabá, prop de la frontera amb Panamà. Afegeix Cepeda que «en l’actualitat més de 160 funcionaris públics, entre els quals es troben nombrosos congressistes de la coalició de partits que donen suport al president Álvaro Úribe, estan sent investigats per aquests nexos delictius». A més a més, 30 congressistes i senadors ja es troben a la presó per aquests vincles. Vincles que arriben a les més altes esferes del poder, tal i com demostra la detenció del cosí del president de la República i, al mateix temps, president del Congrés, Mario Úribe i la investigació oberta contra el també expresident del Congrés i senador del Tolima Carlos Garcia Orejuela i la indagació sobre Alfredo Cuello Baute representant del Cesar i expresident de la Cambra de representants.

Seguretat

Tot i això, el president Úribe i la gran coalició de partits que li dona suport fan gala que, en l’última legislatura, ha tornat la seguretat nacional a Colòmbia, arraconant la guerrilla. Fins fa molts pocs anys no era segur creuar les tres grans carreteres que comuniquen el país (Barranquilla-Bogotà, Medellín- Bogotà i Cali-Pasto) a causa de la gran quantitat de segrestos i assalts que es donaven. Ara, amb la presència habitual de retens i controls militars, les carreteres que connecten les ciutats més fluides del país han quedat buides de presència guerrillera. Segons Cepeda, «la militarització del país ha portat més ‘seguretat’. 500.000 homes armats. El govern ha generat una política en torn a una xarxa d’informants. Conforme el Pla Colòmbia s’ha anat convertint en Pla Patriota ha comportat una ofensiva a gran escala en la lluita contrainsurgent al sud del país. S’ha tecnificat la intel·ligència (satèl·lits), s’ha modernitzat la força aèria. I per sobre de tot això es troba l’estructura paramilitar. Això ha permès un control relatiu sobre les carreteres nacionals i en determinats centres de població però, sota una perspectiva objectiva de la crisi humanitària a Colòmbia, ens mostra tan sols una transformació de la crisi, de la violència. Ara els assassinats són selectius. Al 2007 hi va haver 300.000 desplaçats i van augmentar les detencions i els empresonaments de caràcter arbitrari, ja que la política de recompenses ha generat una dinàmica de delacions indiscriminada. Així, en l’essència, la violència es manté».

La investigació sobre el fenomen de la parapolítica recau sobre la Cort Superior de Justícia. Veient fins on arriben les implicacions del paramilitarisme en la vida política colombiana, un podria pensar que aquest òrgan està també influenciat pels tentacles d’aquesta organització criminal. Cepeda, però, no pensa el mateix: «La Cort s’ha mantingut al marge de tota la corrupció que sacseja el país. La millor prova que la Sala Penal de la Cort s’ha mantingut independent del paramilitarisme són les amenaces i pressions que reben els magistrats per exercir les seves tasques». Cort Superior de Justícia que haurà d’esperar, però, per poder jutjar els 15 caps paramilitars extradits als Estats Units per càrrecs de narcotràfic, i que a Colòmbia han participat, juntament amb els seus còmplices, en crims contra la humanitat en les darreres dues dècades.

*Xavi López ha viscut un any a Colòmbia, amb el Programa de Mobilitat de Periodisme

Com ja es va avançar al Pou Jove, el DIRECTES/08, concurs del Manresa Proposa Músics adreçat a joves artistes musicals i organitzat per Joan Pocorull i Toni Massana, ja ha seleccionat els cinc finalistes dels divuit que es van preseleccionar. Aquesta plataforma musical, que té com a objectiu facilitar la sortida dels músics bagencs i alhora introduir nous artistes del panorama català a Manresa, dóna l’oportunitat als grups novells a estimular la creativitat i l’entusiasme per a la música.

La iniciativa, propulsada fa dos anys, no només consta del concurs, anomenat DIRECTES/08, sinó que adhereix dins la graella d’activitats actuacions com la del passat dia 11 de maig, de flamenc i blues, a càrrec de Chema Pradas a la guitarra flamenca i Damià Olivella posant la veu, la guitarra i la composició. Un altra de les activitats proposades pel MPM va ser una master class a l’Esclat, on es van ensenyar des dels tractaments tímbrics de les peces a la improvització, a càrrec de Jordi Gardeñas, Gustavo García i Arecio Smith. Per finalitzar el dia, aquests músics van oferir a les instal·lacions de la Maduixa un concert on es van fusionar el jazz, el funk, el rock i la improvisació en una sola nit.

Estil modern, cançons pròpies i residència al Bages són alguns dels requisits que demanaven per al DIRECTES/08, a més de no tenir contracte amb cap discogràfica. El jurat valora l’originalitat en les cançons, la creativitat del grup i la qualitat musical individual i col·lectiva, la posada en escena i també tenen un punt afegit, sense ser decisori, els que s’expressen en llengua catalana. El premi, molt suculent per a grups novells, consta de dues vessants: El Millor Grup i el Millor Grup Català. En ambdós casos, els grups seran remunerats amb 900 euros (700 euros en el cas del grup català) més 500 euros per tocar en el concert de cloenda del MPM i un CD recopilatori de DIRECTES/08. Per a tots cinc finalistes hi ha la concessió de la gravació d’una maqueta a La Bàscula de Barcelona. Per si tot això fos poc, l’organització treballarà per oferir als guanyadors l’oportunitat de tocar almenys en tres concerts i festivals en el període d’un any. I és que un dels objectius més importants del MPM és la difusió de la música bagenca per arreu de Catalunya, obrint les portes comarcals per noves influències d’arreu del país.

Grups

Els grups finalistes que optaran als diferents premis són: Blame!, Clepton, Flight Rose, Histèrika i els ninots i Kòdul. Flight Rose (www.myspace.com/flightrose), de Sant Vicenç de Castellet tocant rock alternatiu, integrat per David Heredia, Carles Artiaga, Tomàs Rodríguez, Víctor Navarro i Víctor Álvarez. Aquest grup, que està agafant molta força a la comarca, participa també en altres concursos. Tomàs explica que «ens passem moltíssimes hores assajant perquè vivim el que fem». Clepton (www.myspace.com/clepton) és un dels altres finalistes del DIRECTES/08, que amb el rock indie, la joventut i l’entusiasme han aconseguit fer-se un lloc dins el panorama musical manresà. Clepton està compost per quatre joves, el Jordi Serra (guitarra), el Xevi Collado (veu i guitarra), el Guillem Ubach (baix) i el Pau Lafoz (bateria). Aquest grup va néixer l’any passat amb l’entusiasme i l’aportació de tot els integrants i ja tenen una maqueta, Consumeix-te. El guitarrista Jordi Serra diu que «quan graves una maqueta canvia tot. Ens vam activar com a grup a partir d’aquí, perquè ja tens una base. Va ser a càrrec del Miquel de Sibelius i la vam gravar a Music8». El grup explica que el nom del grup prové del grec, que «vol dir el que roba. Però realment el nom ve de Cleptomania, una cançó». La seva música està influenciada per diferents grups internacionals, com The Lips, Nothink, Monkeys i the Hives. «Són les nostres influències més directes, tot i que no seguim un camí que ja està fet, és a dir, no imitem», explica el Guillem Ubach. El pròxim dia 7 podrem veure el grup tocar cançons com Ho perdo tot, Mai per l’oblit, Cleptomania o Cau el teló, algunes integrades en la maqueta, que ja arribat a 300 còpies venudes. «Les lletres són variades: Hi ha amor, de crítica social, i sobretot del sentiment que inspira la música. No tenim lletres reivindicatives però tenim un repertori de 9 cançons variades. Les lletres les escriu el Jet, el guitarrista, però de la composició ens en fem càrrec tots, negociem el que ens agrada i el que no. El primer cop que toquem la cançó, la fem definitivament nostra», explica Guillem Ubach.

És cert que el concurs està molt ajustat, ja que tots tenen aquell punt que els diferencia dels altres i en fa difícil l’elecció. Flight Rose diu que «el que ens desmarca és sobretot l’estil, el que toquem nosaltres és força diferent però això també pot ser un problema pel fet que no sigui un estil tan estès a Catalunya com pot ser el d’altres grups finalistes». El Jet, de Clepton, destaca del grup «el fet de que té bastant de vida pròpia i estil. La barreja de totes les influències ens fa sonar diferents. La gent escolta un tema i diu: això és Clepton. Nosaltres sempre fem el que ens agrada i el nostre propòsit és fer que el públic senti alguna emoció. Un altre punt fort és que cantem en català, i tampoc no hi ha tants grups que ho facin per por de que no s’expandeixi l’èxit». Quant a la característica de la llengua, Flight Rose explica que «cantem en anglès perquè les nostres influències han estat en llengua anglesa i perquè en català no ens sentim còmodes pel tipus de música que fem».

Un altre dels finalistes del concurs és Kòdul (www.myspace.com/kodul), que es defineix com un grup en constant evolució, ja que «vam començar amb l’ska i el reggae, però ara tenim un estil més definit i hi hem introduït el rock». El grup està compost per la Mariona Garcia i el Guillem Cabra com a vocalistes, l’Arnald Viu a la bateria, l’Oriol Serra i l’Eloi Ubach a la guitarra, la Laura Serra al baix, l’Arnau Garcia amb la trompeta, la Maria Astallé al trombó, el Joan Sierra al saxo i al teclat el Toni Garrido. «Estem contents d’arribar a la final perquè et consideres guanyador. És un estímul per continuar treballant». Kòdul és el grup amb més nombre de músics i, tot i que és un avantatge a l’hora de fer sarau i els confereix varietat instrumental, expliquen que «és difícil que coincidim els deu per tocar, i el fet de que un dels premis sigui gravar una maqueta va ser una de les raons per la qual ens vam presentar». Defineixen la seva música com una «reivindicació de la festa, amb lletres de vessant social, ja que ens identifiquem amb la nostra llengua i el nostre país, defensant les injustícies socials».

Tots els grups han escoltat els altres finalistes i han valorat quin podria tenir més força el 7 de juny, dia de la final. «Tots tenen un nivell, però el que nosaltres considerem més fort és Clepton», coincideixen Flight Rose i Kòdul. Per la seva banda, Clepton diu que «Flight Rose és el que considerem més professional, juntament amb Histèrika i els ninots». Aquest grup (www.myspace.com/histericaielsninots), integrat per Èrika Tarifa (veu), Jesús Torrecillas (bateria), Joan Sunyer (guitarres) i Jordi Boixadera (baix), té un estil molt marcat, barreja del rock, l’indie i el groove. El cinquè dels grups finalistes és Blame! (www.myspace.com/blame666), d’estil punk rock, compost pel Richy Rodríguez, vocalista i baixista; Aitor de Haro, amb la guitarra i fent els cors; el David Mateu a la bateria i l’Oleguer Puig a la guitarra.

Els cinc grups ja s’estan preparant per a la final i, a més de competir entre ells, crearan un ambient únic en el qual el públic assistent tenen espectacle

Edita: Rockstar Games

Distribueix:  Take Two

Potser és precipitat dir-ho ara, però Grand Theft Auto IV serà probablement el videojoc de l’any. Polèmic, impecable tècnicament i apassionant a nivell d’argument, Rockstar torna a primera línia amb un thriller virtual que passarà a la història.

Després d’ambients centrats en la corrupció i la màfia més habitual, o, si més no, més coneguda d’Estats Units, en aquesta ocasió el protagonista i les seves arrels de l’Europa de l’Est prenen el relleu.

Amb Grand Theft Auto IV, Rockstar Games no reinventa cap concepte, senzillament es limita a exprimir la fórmula que tant èxit els hi ha donat, però aprofitant les possibilitats que dóna la nova generació de consoles.

L’altre punt fosc és la polèmica que generen les produccions de la companyia nord-americana.  En aquesta ocasió, la censura sembla que ha volgut passar per alt el contingut del videojoc. Una raó per haver-ho fet podrien ser els rècords de ventes que, com les previsions apuntaven, ja ha registrat GTA IV.

Oriol Miró  (www.oriolmiro.com)

Intèrprets: Oscar Jaenada, José Coronado, Vanessa Incontrada, Iñaki Miramón i Adolfo Fernández

Espanya, 2008

Xabier és un professor universitari amenaçat per ETA i Josu Jon és un jove etarra desmemoriat que ha de decidir quin és el camí que ha de seguir; un plantejament interessant per una nova pel·lícula sobre la situació a Euskadi. Però el film es queda amb això: un plantejament, ja que no aprofundeix més enllà en cap dels aspectes que pretén reflectir. El cinema espanyol, i en general la societat, continuen tenint por de parlar del País Basc sense posicionar-se o caure en els típics estereotips, i això és el que ens trobem en aquesta pel·lícula; vol ser tan objectiva i respectuosa amb la temàtica que ratlla la superficialitat. Està organitzada com una típica trama de bons contra dolents, sense arribar a explicar perquè és així i amb punts en que els personatges semblen caricatures del bàndol que representen. Però si alguna cosa aporta aquest film és plasmar el silenci i la soledat que envolta als protagonistes, el silenci dels companys de Xabier que tenen por de fer-li costat i el silenci dels etarres que la pel·lícula, per por a no anar més enllà, deshumanitza sense donar cap explicació i només maten esgrimint els típics tòpics que cada dia ens ensenya la televisió. El conflicte basc és molt més que el que ens ensenya la pel·lícula, la televisió o els polítics cada dia, però tant el cinema com la societat encara no ha trobat la manera correcta d’enfrontar-s’hi; aupa Euskal Herria!

Laura Vidal