“Tothom té plans màgics que ho solucionaran tot però ningú és capaç de dir que no és tan fàcil”

L’Eloi Foradada es defineix com una persona força rebel, antisistema. Però així i tot no viu al marge d’allò que l’envolta. Es considera una persona amb interès per la política i la filosofia però, sobretot, per la societat on viu.

Per què antisistema? En realitat vaig començar a utilitzar la paraula sense conèixer-ne massa el significat actual, però ho sóc en el sentit que em considero una persona bastant rebel, que no creu en la manera de funcionar del sistema perquè creu que podria anar bastant millor. I tampoc sóc aquell que va a tirar molotov, ni el típic “rebelde sin causa”. Sóc una persona que creu que hi ha valors i aspectes del sistema que no s’adeqüen a la realitat del què hauria de ser.

Què hauria de ser? A veure, és veritat que sovint exigim molt als polítics, però també és cert que són molt hipòcrites, que en saben molt i que fan les coses a la seva manera, que menteixen molt. A vegades no entenc com poden dir que el sistema és democràtic! Primera perquè nosaltres escollim els representants dins d’un conjunt que ja té un poder influent a la societat i segona perquè les noves idees i propostes que vulguin aparèixer no ho tenen fàcil, es veuen limitats per lleis com la mateixa llei de propaganda electoral, que diu que com més vots tinguis, més propaganda. D’aquesta manera el fragment de la societat que tens representat és molt petit, i això és injust. I d’altra banda, tots els partits polítics tenen uns principis ètics i morals, però al marge d’això tots els individus haurien de poder decidir. Perquè és impossible que tothom sigui d’una mateixa manera! Vull dir que és impossible que en un partit polític estiguin tots d’acord i que cada persona ha de poder votar el què vulgui. Però quan és l’hora de la veritat no és així, es coarta la llibertat de l’individu: a les votacions al Senat, al Congrés, o on sigui, els qui formen part del mateix partit voten tots que sí o tots que no. Jo no em crec que tots estiguin d’acord. I crec que això és un problema de com està format el sistema, de com ho viu la societat. Creus que la gent està d’acord amb el sistema imperant? És molt complicat escapar de la societat capitalista i consumista on vivim. I realment et modifiquen perquè consumeixis i facis el que vulguin ells, és a dir, que treballis, que tinguis els teus fills i que no et queixis. Què vols dir, amb això que et modifiquen? Ara, per entretenir-se, la gent mira telenovel·les i, inconscientment, agafa les actituds socials que hi veu. A més, tant els programes com els anuncis que et posen entremig són plens de missatges subliminals i tot el que diuen et fa tendir a alguna cosa. Quan ets adolescent, per exemple, t’has de sentir identificat amb un grup, un estil de vestir, de música… i amb l’estil de pensar, gairebé. I en això, que suposo que també té un component psicològic, crec que la societat també hi fa molt. Ara és la televisió, però els models socials han existit sempre… Sí, però crec que és diferent emmirallar-se en una realitat o en un llibre, que en una ficció que sembla real. En un llibre molta part de realitat l’aportes tu, la teva imaginació. I en la televisió no: simplement et dediques a mirar, vas absorbint sense cap procés de fer alguna cosa més. Em sembla que això anul·la la capacitat de pensar fins al punt que hi ha gent que acaba reduint el què hi ha al món al què veuen per la tele. Abans, si la gent volia veure món viatjava. Avui mira documentals i, si viatja, se’n va als hotels d’on a vegades ni tan sols surt. Creus que és possible canviar aquesta dinàmica? Francament, penso que fa falta algun element catalitzador, alguna cosa que faci obrir els ulls. La gent ha de veure la hipocresia general dels polítics, la manera de vendre’t les coses, d’intentar fer el màxim amb la propaganda electoral encara que no sigui veritat… En política ningú és honest, tothom té plans màgics que ho solucionaran tot i ningú és capaç de dir que no és tan fàcil. Sé que sona molt utòpic però cal algun fet que provoqui una mena de revolució i que faci obrir els ulls a molts. De fet, crec que últimament molta gent els està obrint, però el què passa és que obren els ulls i aparten la mirada. És com la teoria del superhome de Nietzsche: hi ha el nen petit, que és aquell que s’adona de les coses i les vol canviar; i hi ha el lleó, que s’adona de les coses però no fa el pas de canviar-les. Penso que ara estem aquí i que fins que no tinguem una massa crítica de gent que s’adoni del què està passant i algú digui “fem alguna cosa!” no canviarà res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: