Marta Vidal, flautista:”La música ha mobilitzat a moltíssima gent, per fer això”

Clara Aliaguilla

La Marta Vidal és una dels 4.000 músics que van actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb motiu dels 15 anys de l’Associació Catalana d’Escoles de Música. El concert va aplegar estudiants de música de totes les edats per formar una orquestra gegant que, dirigida per Salvador Brotons, va interpretar obres d’Albert Guinovart.

Com et va arribar la proposta de participar en un acte com aquest? La directora de l’Escola de Música de Sant Joan em va trobar per l’escola i em va dir: “Oi que tocaràs als actes de l’Acem?”; i jo vaig dir: “…Val”. Va ser bastant espontani. Vas tenir-ho clar de seguida? Sí, perquè no sabia què era. Quan ho vaig saber m’ho vaig pensar més, però vaig dir “mira, ara ja està”. No coneixies l’Associació Catalana d’Escoles de Música? No en tenia ni idea! No sabia ni què volia dir Acem. Com va ser l’experiència de tocar al Palau Sant Jordi? M’ho vaig passar molt bé. Va ser tot molt impressionant i em va agradar molt perquè et senties molt… superior. La música ha mobilitzat moltíssima gent, per fer això. Érem 4.000 persones! Em va agradar molt. Hi havia músics que es queixaven que era molt difícil de tocar… Sí, molt. Jo sóc de les flautes més grans i flipava. És que la meitat de notes no les podia tocar! I el Rubén, el mestre, m’ho deia: “Estigues tranquil•la perquè és molt difícil això!”. Hi havia nens molt petits. Com s’ho feien per seguir aquest ritme? Al darrere meu hi tenia un nen que diria que tenia 8 anys, era súper petit… si no tocava ni de peus a terra, quan estava assegut a la cadira! Però és clar, devia tocar una altra veu. En alguna peça potser hi havia 8 veus! I la seva devia ser “do, re, do…”, però tot i això era difícil! Jo vaig flipar de com podia ser tan difícil. És que ho vaig passar malament! En un moment del concert vaig estar mitja pàgina sense tocar perquè no vaig entendre bé com donava el temps i ja no em podia enganxar. Si no enganxava el principi ja no ho podia fer. També hi havia instrumentistes que deien que era molt difícil anar alhora perquè no us sentíeu. Quan estàvem allà tot allò ressonava moltíssim. I si intentaves tocar pel que senties, no podies. Perquè els saxos, que els teníem a dues passes, ja els sentíem perdudíssims, sonaven molt lluny. Havies d’anar molt amb el què el director feia, perquè, si no, no podies fer res, era horrible! Va ser una mica ambivalent, si dius que t’ho vas passar bé i malament alhora! Sí, m’ho vaig passar bé perquè l’assaig i tot això va ser molt cansat, era un pal haver-ho de fer, però un cop estava allà i estava tocant, encara que no pogués tocar ni la meitat de la cançó, ho estava fent. I et senties…! O sigui que em va agradar fer-ho però realment també ho vaig passar malament. Sempre es parla de com el públic veu la gent que toca o actua. Però vosaltres, des de baix, com vèieu els que omplien les graderies? Buscant els meus pares vaig pensar: “Hi ha massa gent!”. I aquí va ser quan va començar a ser més impressionant tot i em vaig començar a creure que estava allà. Perquè és molt fort veure com es podia mobilitzar tanta gent. I ja no només els nens, sinó els pares. Perquè per mi només van venir els meus pares, però hi havia gent que eren pares, germans, iaies, tiets… I jo no m’ho creia, que hi pogués haver tanta gent. Era molt impressionant, veure-ho tot ple, vaig flipar bastant. Quina sensació creus que es va endur el públic? Pel que em van dir, bé: que era molt emocionant, que els havia agradat molt, que havia sonat molt bé… Suposo que el fet de veure tanta gent fent una cosa ha de ser impactant. I és clar, si eren els seus fills, perquè la majoria de públic eren famílies, encara els feia més il•lusió. Per Santa Cecília, al Congost, s’organitza un concert semblant. És comparable, a gran escala? Una mica sí, però Santa Cecília al Congost és la Banda que ho munta i són nens que van a tocar amb la Banda o nens que van a cantar amb la Banda. I aquí si que hi havia uns grups, però no ho muntaven. El Guinovart va fer una peça i la va donar als grups i a la resta de gent. No era com anar a complementar la Banda sinó que érem uns grups que la formàvem. Hi tornaries? Sí! Encara que després he acabat molt cansada hi tornaria perquè m’ho vaig passar molt bé. Ja t’ho dic, en el moment ho passes una mica malament, però hi tornaria!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: