Olga Muñoz, animadora sociocultural: “El món de l’educació no formal és un reforç necessari que s’hauria d’aprofitar més”

Clara Aliaguilla

L’Olga Muñoz és una jove de Sant Joan de Vilatorrada que ha dedicat bona part dels darrers quatre anys als nens i les nenes. Compaginant-ho amb els seus estudis d’animació sociocultural a l’IES Guillem Catà de Manresa, ha participat en colònies urbanes, extraescolars de manualitats, menjadors escolars…

Quina importància té el joc en la vida d’un nen? El joc és una eina que serveix per observar els comportaments de les persones i per, després, poder actuar-hi, però a més a més penso que és una ajuda perquè els nens aprenguin d’una manera divertida. A animació es treballa bastant amb dinàmiques que et fan adonar que es pot aprendre moltíssim amb el joc, perquè pots anar fent sortir elements i conceptes desconeguts. I a més, també és una manera que els nens es coneguin a si mateixos i que tu els coneguis. A partir d’aquí, del que veus pots treballar el que els fa més falta. Per això crec que el món de l’educació no formal és un reforç necessari que s’hauria d’aprofitar més. De totes les activitats en què participes, l’extraescolar de manualitats és la que condueixes més sola. Quin lloc ocupen les manualitats, en el món del joc? Amb les manualitats també s’aprèn molt. Per exemple: els ensenyo que es poden fer coses útils que no cal que siguin comprades, i que a més són coses que tenen un valor més gran perquè les has fetes tu mateix, perquè tenen el teu esforç. Intento ensenyar-los que es poden fer moltíssimes coses a través de materials reciclats i senzills. Per Nadal, per exemple, fem l’amic invisible com a molts llocs, però jo no vull que comprin res, vull que ho facin. I al mateix temps, també agafen actituds: l’endreça, la higiene posterior… Sembla que l’esport és una de les activitats extraescolars amb més pes d’avui dia. Les manualitats estan perdent terreny? Suposo que és un tema de moda i que, al mateix temps, reflecteix la societat actual: la societat de l’estrès, és a dir, la societat activa. Potser és més divertit córrer i jugar que no pas seure davant d’una taula… Les manualitats s’han d’anar fent tranquil·lament, amb paciència, i per això no serveixen tant per desfogar-se directament. A veure, el que tampoc pretenc és que els nens s’estiguin asseguts tota l’estona, però, vulguis o no, no és una activitat en què puguis córrer i esverar-te molt. Als nens els falta saber esperar, per això els motiva l’esport, perquè és molt més actiu i immediat. L’art no és una manera de desfogar-se? A través de l’art creen i també desfoguen, però és diferent. Jo els dono un model i ells el deformen, l’adapten a la seva manera de fer… però no hi ha la descàrrega d’energia que té l’esport. Avui s’està donant molta importància a l’esport i les manualitats queden en un segon pla, agraden molt menys, per això cal una avaluació contínua de la feina. El monitor va veient com estan els nens cada dia, què necessiten… i a partir d’aquí ha de trobar maneres de motivar-los. Quin perfil de nens i nenes s’apunten a una activitat de manualitats? A Sant Joan tinc nens d’entre 6 i 8 anys, és a dir, d’entre primer i tercer de primària, però de tercer només n’hi ha 2. Als més grans no els agraden aquestes coses, a partir d’una certa edat costa bastant perquè comencen a tenir altres interessos. Quan vaig començar venien 7 nenes, tot nenes. I aquest any es van apuntar 2 nens, però el dia que un no venia l’altre no es sentia bé i van acabar deixant de venir. Hem de pensar que, tot i que amb menys grau, encara ara els jocs es classifiquen per sexes: hi ha molts nens que estan convençuts que les manualitats només són de nenes i a l’hora del pati… És com el futbol o el fet de cosir, els nens classifiquen. I suposo que això també els ve dels pares i del seu entorn. Hi ha molts nens que no volen jugar a “un joc de nenes”! Per què classifiquen els jocs, els pares? Suposo que és per la manera com els han educat. Si al llarg de la vida no has tingut elements externs que t’hagin dut per un altre camí acabes transmetent això, el què has rebut. I pels nens, els pares o els monitors, els adults, són referents. Un dels principals processos d’aprenentatge és la imitació, oi? Sí, vaig llegir un llibre que es deia Del xumet a la birra que deia que havíem d’anar molt amb compte amb ser conseqüents, perquè el què diem i el què fem ha de ser coherent. Per exemple, si a un nen li estàs dient que no pegui però quan ell fa una cosa mal feta tu li pegues, el descol·loques.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: